[ Comunicats | Calendari | Activitats | Galeria | Textes | Tecno-Guay | Enllaços | inici ]

ON SÓN LES ARMES DE DESTRUCCIÓ MASSIVA?

Com recordareu, una de les raons per les quals el Gran Germà i els seus germanets no tan grans, varen decidir atacar l'Irak, fou la de fer creure al món que Saddam Hussein guardava un immens arsenal d'armes de destrucció massiva i ves a saber què més, que podia fer operatiu en un tres i no res. Però, vet aquí, que el gran representant de les forces del mal, actualment en parador desconegut, igual que l'inefable Bin Laden, que també fou el desencadenant d'un altre conflicte que no ha retornat ni la pau ni l'estabilitat a l'Afganistà sembla que no disposava d'aquest recurs maligne de destrucció o, com a mínim, no s'ha trobat, la qual cosa fa pensar que, o bé els serveis d'intel.ligència nordamericans no progressen adequadament i no han fet els deures després de la gran tragèdia de l'onze de Setembre, o bé que estan esperant que s'apropin les eleccions d'aquest país per esgrimir com argument definitiu el de la gran troballa d'aquests magatzems, per refregar-nos per la cara a aquells que pensem que les úniques armes de destrucció massiva són les que, d'una manera o d'una altra, els Estats Units proporcionen als seus aliats ocasionals d'avui, que seran els grans enemics del demà i no sabem ben bé què de demà passat, per refregar-nos, repeteixo, la nostra incredulitat i poca confiança en un mètode de treball que només contempla la violència com a forma de resoldre els conflictes.

Després de sentir parlar aquests personatges sinistres, globalit-zadors que és l'eufemisme que ara defineix els totalitarismes i comparar les seves análisis, simplistes i adreçades a ments encotilla-des i estretes, no puc deixar de recordar un personatge recentment traspassat, que els retratava fidelment, oposant a la seva feblesa argumental, tot el pes de la coherència sense ràbia, perquè la ràbia és pròpia de menatlitats recargolades, i posant en evidència totes les seves mancances, que són moltes, massa per dirigir un món complexe que, amb la seva manera de fer, han convertit en un cúmul de despropòsits: mercès, Manuel Vàzquez Montalban, per recordar-nos sovint, que les coses es poden fer d'una altra manera, o de d'al-tres maneres i per tenir el cap prou clar per proposar alternatives.

Procurem aprendre de tots aquells que tenen coses per ense-nyar i procurem ser crítics amb tots aquells que, en la seva ignorán-cia, pensen que tots són com ells.

Esperem que el 2.004 ens porti noves propostes de vida, tot i que, tal com tenim el pati, no serà fácil.

Sergi J. García. Membre de la Junta de l'AMPA de l'Escola TECNOS

Terrassa, Novembre de 2003

PETITES CONTRADICCIONS

Com és sabut, tant el Ministerio de educación com la Conselleria de la mateixa disciplina, estan reformant la Reforma educativa, que és aquell projecte que es va iniciar amb un determinat pressupost teòric acceptable – i que va seguir amb la meitat i el voluntarisme de tota la comunitat educativa, per acabar esdevenint una ombra del projecte inicial. Com sempre, la manca de pressupost és l’excusa oficial que ningú dels afectats no ens qüestionem mai, ja que suposem que els nostres administradors vetllen per la correcta distribució de la riquesa. En nom d’aquesta comprensió que sempre se’ns demana i que sempre entenem, em sorprenc tot veient a la televisió una determinada operació per a triomfadors i observo bocabadat que les ratio que a les escoles sempre són ajustades, aquí trenquen les estadístiques de forma alarmant. M’explico. A l’en-senyament, una relació de vint-i-cinc o trenta alumnes per mestre és el que hi ha i el que, sovint, impedeix que els docents arribin a conèixer bé tot l’alumnat amb el que han de treballar i a detectar les seves mancances, per intentar posar fil a l’agulla i actuar de forma coherent. En canvi, a alguna acadèmia privilegiada, aquesta ratio s’inverteix i no són els alumnes els que comparteixen professor sino els professors els qui es poden dedicar individualment als seus ensenyats, detectant els seus problemes, corregint-los, demanant l’ajut d’un públic entregat i col.laborador i, si cal, proposant la seva expulsió entre mostres de solidaritat, plors i justificacions, per arribar al final amb una selecció gens natural però molt efectiva. Els descartats, però, no acaben amb una mà al davant i l’altra al darrera, fent cua a les oficines de col.locació o a les empreses de treball temporal, sino que s’han fet un nom, signen contractes milionaris i agraeixen a l’acadèmia i els seus membres el seu esforç i la seva dedicació que els ha permès sortir de l’anonimat per passar a formar part del selecte grup de persones entretenidores del nostre país, que nodreixen les tertúlies tardanes i nocturnes, enriquint els espectadors amb qüestions tan trascendents com els quilos que pot perdre una concursant amb voluntat, els cops de maluc per minut d’un determinat participant o la incontinència llagrimal d’un dels altres escollits per a la glòria.

I on vull anar a parar amb aquestes disquisicions? Home, a la fibra i a la sensibi-litat de tots aquells que encara no han perdut la seva capacitat crítica, que toquen de peus a terra i no creuen en miratges i que treballen dia a dia per dignificar tot allò que val la pena i que s’acaba invertint amb actuacions com aquestes, que acaben reduint, per exemple, una activitat noble, com la música, a la categoria del simple karaoke i als seus protagonistes a la de papagais al servei de multinacionals que entretenen, això sí, però a un preu massa alt que, no ho oblidem, acabem pagant entre tots, perquè la televisió pública la financem tots i l’ensenyament, també. Llàstima que la una sempre trobi recur-sos i l’altre sempre s’hagi de conformar amb les engrunes.

Sergi J. García.

Terrassa, 23 d’Abril del 2.002

ON PUC JUGAR?

Tinc 12 anys i estic avorrit. No sé on anar a jugar. Quan era petit, la mare em portava al Parc Sant Jordi perque era el que tenia més aprop de casa. Jo pujava i baixava de les cordes, em tirava pel tobogan, feia forats a la sorra i els omplia d’aigua, anava amb bicicleta, patins i patinet. Saltava, corria , queia, plorava, reia... Quins temps aquells! Aleshores m’ho passava bé em divertia.

Ara, però, ja sòc quasi un adolescent i no sé que fer ni on anar. No tinc cap espai a l’aire lliure per a tornar a sentir la felicitat que sentia antuvi. El record em fa mal. Ademès tinc la sensació de que nosaltres, els adolescents, SOBREM. De tots els llocs ens fan fora. Ens controlen i ens miren com si fossim uns deliqüents i jo em pregunto que em fet? I nomès trobo una resposta: crèixer.

Vull un parc on poder jugar. On sentir-me jove. On sentir-me viu. On ser feliç.

Per què els nens petits tenen els seus parcs i els avis els seus casals? I nosaltres , els adolescents, que tenim? Ah! Si. Nosaltres tenin les discoteques per adolescents, els cinèmes ( una mica lluny) i...el tabac, la cervesa...i altres coses gens recomanables.

Però jo el que vull és pujar, saltar,còrrer, cridar... a on?

He començat a practicar “l’esport” del monopati i és fantàstic. Em sento bé, em sento lliure, em sento...em sento com un delinqüent. Sabeu on el puc pràcticar? Doncs de l’escola a casa i de casa a l’escola. De tant en tant vaig a alguna plaça, però ràpidament em fan fora.(allò que deiem sobrem, fem nosa)

A la plaça Vella els nens juguen a pilota, van amb patins, amb bicicleta i no els hi diuen res. Però el monopati està prohibit No serà perque no hi passa gaire gens! No serà perque més d’una vegada s’ha hagut de cridar a l'’ambulància perque algú d’aquests que juguen ha fet mal als que passegen tranquil.lament!

Jo que pensava que en aquest gran parc de Vallparadís disposarien un espai per a nosaltres els adolescents!. Ara me n’adono de que encara sòc un criu innocent. Confiava massa en un fet irreal i impracticable però no impossible. Aquest estiu vaig està, entre altres llocs, a Vigo i sabeu que vaig trobar? Doncs el meu somni fet realitat: un gran parc a l’aire lliure i gratuit per a nosaltres . Hi havia rampes, curves, baranes.. era de pel.licula! però aquí a casa meva a la meva vila no. No hi ha res. Desil.lusió. Frustració.

Vull un parc on anar a jugar amb monopati. No sóc ni un delinqüent, ni un noi poc recomanable. No vull veure acohol ni fumar. Jo el que vull és un parc per adolescents.

MARC VITÓ( 12 anys) i ROLANDA SÀEZ (mare)

ASSIGNATURES, ACTIVITATS I CIÈNCIES INÚTILS

Als estudiants sempres sens planteja que determinades assignatures (digui-sen crèdits), són totalment inútils per a la seva formació.

Que si les matemàtiques no les haurem de fer servir mai a la vida, de què serveix l’estudi de la llengua i conceptes tant inútils com subjecte i predicat?. Altres crèdits com la Història, la Biología, Idiomes, la Tecnología inclús la Literatura estaría més clar que ajuden a comprendre i a introduïr-nos en el mitjà amb el que ens haurem de trobar.

Així doncs, són realment inútils aquestes ciències i assignatures?

Bé en tot cas en podríem haver triat de més inútils com ara:

La ignòtica (ciència de les coses no conegudes), la arqueología post-contemporània(disciplina històrica que indaga sobre els esdeveniments que encara no han succeït), o bé la zoología fantàstica ( animals que mai han existit), per no anomenar daltres com la crucigramología, la cromobromatología o inclús la corbatología ⁽¹⁾

Posats a triar, algunes d’aquestes podríen arribar a ser més divertides que algunes de les assignatures crèdits que ens trobem com a obligatoris.

Malgrat tot i l’esforç que requereix estudiar aquests crèdits, ens adonarem més tard o d’hora de que la capacitat i entrenament a distingir, classificar que ens pot donar l’estudi de la llengua ens serà d’utilitat més d’una vegada, que els colzes que hem gastat a l’estudiar matemàtiques no han estat en và, doncs ens trobarem tot sovint amb problemes que caldrà resoldre amb l’ús de la raó i lògica que aquesta terrible assignatura ens ha desenvolupat.

Podríem arribar a pensar inclús que les assignatures i ciències inútils ens han estat les més útils ?

Juli Puigantell (ex-alumne i actual membre A.P.A.)

_{(1) BOFCI 25. Butlletí Oficial de les Ciències Inútils}

PER QUÈ M´OBLIGUES?

Són les nou de la nit. En Marc està assegut al sofà. Ja hem sopat.

bé doncs que tenim per a avui de deures? vaig preguntar

Ja els he fet a la biblioteca de l´ escola va respondre en Marc

És cert el Marc des de principi de curs ha après a treballar a la biblioteca i acompleix les normes de treball. No cal, doncs, revisar, ni dubtar de la seva paraula: els deures estan fets.

Doncs bé-vaig dir- aleshores llegirem una mica

No m´agrada llegir. Perquè ho haig de fer? Perquè m´obligues?

PERQUE M´OBLIGUES!!

Per primera vegada el meu fill em deia el que pensava, el que volia, el que opinava, en sense saber que això em podia fer mal.

Aleshores vaig reflexionar. És ven cert que l´estava obligant, igual que ho vaig fer quan el vaig apuntar a fer música, a fer esplai , a fer piscina, a fer anglès. És cert que quan són petits no tenen gaire o gens d´opinió pròpia i nosaltres, com a pares, el que intentem fer es omplir-los d´activitats per tal de millorar, en un futur, la seva qualitat de vida i els seus estudis. Però van passant els anys i un bon dia el teu fill et diu:

Perquè m´obligues a fer.. I tu aleshores, t´enfonses. Ho has fet amb la TEVA MILLOR intenció. I es que la societat requereix persones polifacètiques (et justifiques). I els nostre fill han de viure en aquest entorn.

Bé jo vaig raonar i explicar el perquè l´obligava segons ell, però la cosa no va millorar gens ni mica. Aleshores vaig prendre la decisió de respectar el seu parer i com no la seva demanda.

Al cap d´un mes i passat setmana santa, ell amb una mica de recel m´anava dient els controls que anava fent i les qualificacions que anava obtenint. Aquestes no li agradaven gens (no has estudiat, ho pots fer millor.)Així doncs un bon dia em vaig dir Prou, no podem continuar d´ aquesta manera. I em vaig posar a jugar a senyoretes. Els dijous de cada setmana ens asseiem al voltant de la taula, la Marta , el Marc i jo. Jo deixo el meu paper molt clar "Ara sóc la senyoreta. Estem una hora i mitja en la que repassem els deures de la setmana vinent, respon dubtes de diferents matèries, llegim i fem la comprensió d´ un capítol sencer d´ un dels llibres proporcionats per mi. És fantàstic!. La cosa ha canviat totalment en Marc està atent i denota cada cop mes la seva millora (sobretot en comprensió lectora, fins i tot sembla que hi gaudeixi)

Hem tornat ha reflexionar sobre el Perquè m´obligues?.

Mare em va dir el Marc un dia- quan tu m´ajudes em sento més segur i m´agrada que ho facis.

L´ haver-me sentit ferida en el seu moment, si més no, m´ha donat una gran satisfacció.

Gràcies Marc, t´ estimo.

ROLANDA

PROVA DE PRENDRE-HI PART

Des que la nostra filla gran va començar a anar a l’escola, vam decidir participar i col.laborar en totes les activitats extraescolars que ens fossin possibles.

Fins ara nestem satisfets.

Fa tres anys que intervenim a la Rua Infantil que l’APA Tecnos convoca a tots els pares i fills de l’escola i gràcies a l’enginy d’una nena de segon que va tenis la idea d’anar disfressats de raïm, l'APA aconsegueix el primer premi. Felicitats a tots ells!

També volem dir que personalment no oblidarem mai aquest Carnestoltes 2000 ja que va participar-hi el nen més petit de l’escola del curs d’enguany; el nostre fill.

En acabar ens agradaría animar a totes les famílies com nosaltres, per a que col.laborin en aquesta i en altres activitats que sorganitzen.

Imma Navas

[ Comunicats | Calendari | Activitats | Galeria | Textes | Tecno-Guay | Enllaços | inici ]